Què diu l’economia sobre la política lingüística? (II)

llenguaExplicàvem fa 10 dies com un conflicte lingüístic es podia analitzar des d’una òptica de dues (o més) empreses en competència, arribant a la conclusió que es tracta d’un mercat amb tendència al monopoli competitiu (no un monopoli protegit), però que la segmentació d’aquest mercat -entre ús literari, popular, administratiu, etc.- podia permetre la pervivència a llarg termini d’aquestes dues llengües (el que tècnicament es coneix com a situació de diglòssia) i així en certa manera mantenir un equilibri competitiu que afavoriria la producció cultural per part de les dues comunitats.

Però també tancàvem l’article amb una advertència: com els poders públics intervenen fortament en aquest procés (com a proveïdors de l’educació, serveis públics prestats en una llengua determinada, política cultural, normalització, etc.), la competència entre llegües no sempre s’ha duit a terme a través de mecanismes “d’oferta” -els més sans des d’una òptica econòmica- i amb la cultura com a objectiu, sinó que a través de mecanismes “de demanda” s’han intentat posar al servei d’interessos econòmics de determinats col·lectius.

En veurem dos exemples.
.

La imposició de castellà en la creació d’un mercat únic espanyol

Tots coneixem la història per la qual el castellà s’imposa arran de la derrota en la Guerra de Successió via Decrets de Nova Planta. Però en realitat l’efecte d’aquests Decrets és molt limitat, donat que la seva finalitat únicament era garantir la implantació d’un sistema d’administració absolutista totalment sota el control del Rei. La seva influència es nota sobre tot en la creació literària i el registre “culte”, ja que aquest solia estar relacionat amb les esferes de poder.

El veritable cop per a la llengua catalana -l’assalt als usos populars- ve amb la proclamació del Regne Constitucional d’Espanya, o el que és el mateix: l’intent de crear un estat nacional unitari, amb un mercat únic on la llengua no era sinó un obstacle per a que Castella comerciés les dues regions més dinàmiques de la península -País Basc i Catalunya-.

El Regne Constitucional deroga els Decrets de Nova Planta, però en canvi reforça l’ús de la llengua a tota l’Administració i -el que és més rellevant- instaura la universalització de l’ensenyament que “haurà de ser uniforme a tot el regne” (Art. 368 de la constitució de 1812), amb la imposició de càstigs corporals i humiliació pública als nens que parlessin una llengua distinta de la castellana. Tot això es fa simultàniament a la supressió de les duanes interiors i altres mesures de liberalització del comerç dins de les fronteres de l’Estat com un sistema tributari comú -cosa que no és casual, sinó que respon a una ideologia coherent que partia d’una idea positiva de nació-. Tornaré sobre això en un altre article.

El cas és que és una visió que encara perdura entre molts sectors, i que torna cada pic que una empresa o un particular es neguen a millorar els seus serveis adaptant-se a la llengua pròpia de les illes. Es tracta doncs de destruir la diversitat cultural mitjançant eines extra-econòmiques (principalment l’Estat) per tal d’obtenir avantatges econòmics en forma d’estalvi en aprenentatge d’un nou idioma i traduccions.
.

El català com a eina proteccionista contra el “foraster”

L’exemple contrari el podem trobar en una part de la població catalanoparlant que defensa la llengua no tant per amor a la cultura, sinó sobre tot com una eina per tal d’evitar la competència de la ma d’obra nouvinguda.

Es tracta per exemple de -via política- exigir per a llocs de feina a l’Administració un nivell de català per damunt del que és estrictament necessari per a realitzar la seva tasca i atendre correctament al públic en el seu idioma, o atorgar-li un pes desproporcionat a les oposicions respecte del nivell de competència tècnica.

En aquests casos la població castellanoparlant es queixa, i amb raó, sota expressions tals com “jo el que vull el metge em curi, i m’és igual quin idioma parli!” -que admeten bastants de matisos, però donen una bona idea-.

Normalment aquesta actitud proteccionista tendeix a ocultar-se, perquè pot ser confós amb un sentiment xenòfob, però en ocasions es fa més o menys explícita com en el cas d’aquest article de El Periscopi:

A l’àmbit laboral d’una societat com la nostra, eminentment receptora de mà d’obra de tot el món, que vénen a les nostres Illes per motius de treball, és on entra l’únic avantatge competitiu que tenim, i tenen els nostres fills, per sobre de la resta: el coneixement de la llengua catalana.

La cultura al servei d’interessos econòmics particulars en comptes de l’economia al servei de la cultura. Això sí que es passar l’arada davant dels bous! La política correcta és just la contrària: afavorir al màxim que els nouvinguts aprenguin el català, per tal que puguin competir en les millors condicions possibles contra els mallorquins i que cada membre de la comunitat s’hagi d’esforçar al màxim per oferir el millor servei possible.

.
Política d’oferta vs. política de demanda

Un del principals mèrits dels sistemes de mercat (que no s’haurien d’assimilar automàticament amb “capitalistes”) és la seva capacitat per atendre les necessitats de la gent i saturar la seva demanda amb gran velocitat. Evidentment no és un procés perfecte, i existeixen importants fallades de mercat, però en línies generals és aquest el comportament. Fins al punt que molts diuen que sota aquests sistemes “el consumidor és el rei” -que no ho és del tot, però sí te molt de poder-.

Totes les modernes tècniques de màrqueting repeteixen de forma insistent una idea: orientació al client, orientació al client, i orientació al client. Fins i tot arriben a especificar: orientació al teu client, com emfatitza el màrqueting relacional.

Quan les empreses tenen una demanda captiva, o directament poden influir de forma significativa sobre la demanda -per exemple maniobrant políticament per a que l’Estat n’imposi la compra, com al cas del carbó espanyol-, és quan comencen els problemes perquè no es respon a necessitats de la gent aportant valor afegit, sinó que una minoria es beneficia destruint la riquesa de molts altres.

Aquest mateix principi és el que hem d’aplicar doncs a la política de normalització lingüística: una de millora de l’oferta del català, no d’exigència imperativa del seu ús a qualsevol situació.

Traduït a alguns dels camps més habituals de polèmica lingüística:

  • productoL’Administració ha d’estar orientada a l’usuari, no al funcionari -com sovint passa avui en dia pel poder dels sindicats-. Retornant a l’exemple del metge, primer de tot ha d’oferir el que es coneix com a producte bàsic (la cura) sense importar gaire l’idioma, però un pic es domina perfectament aquest aspecte també ha de ser capaç d’oferir un producte ampliat atenent a l’usuari en la seva llengua -sigui català, castellà, alemany o àrab-.
    .
    Així l’exigència del català ha de ser major quant més cara al públic sigui, mentre que per places marcadament tècniques i sense contacte directe amb l’usuari el seu coneixement pot ser perfectament prescindible -s’haurien de valorar més altres habilitats i competències, tot i que per alguns no es vulgui acceptar-.
    .
  • L’educació per la seva banda ha de garantir l’empleabilitat i el ple desenvolupament personal dels infants. Això significa intentar ensenyar el màxim de llengües possibles, començant per les més útils dintre de la seva comunitat. Hi ha llarga experiència en aquest aspecte i la tècnica més eficient a partir de certa edat és la immersió lingüística, preferentment en la llengua minoritzada de l’àmbit en que es mogui -cosa que reforça la immersió en català a Palma, però que potser als pobles la fa una mica menys important i es pot mirar d’introduir la immersió en anglès, per exemple-.
    .
    Donat que un dels principals empleadors possible -l’Administració- demandarà molts treballadors competents en català, queda clar que cal garantir un ensenyament prioritàriament en català, però sense descuidar els altres idiomes.
    .
  • I la tercera branca d’una política lingüística d’oferta ha de ser el foment de la creació de materials audiovisuals i premsa de qualitat en català, i una sèrie d’activitats lúdico-culturals integradores. Uns materials que la gent, fins i tot la d’origen estranger, vulgui veure i llegir i unes festes on hi vulgui participar. Que siguin prou atractius com per fer l’esforç per aprendre la llengua i voler viure la cultura per dins.
    .
    Com a exemples perfectes de la superioritat d’una política lingüística d’oferta sobre una política de demanda, sempre citaré els casos de Bola de Drac i dels castellers. Han fet moltíssim més per la llengua i la cultura que tots els que van exigint per la vida. Com diu la frase feta, “una llengua no es perd perquè els que no la saben no l’aprenen, sinó perquè els que la saben no l’utilitzen”.
Advertisements
This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s