Què diu l’economia sobre la política lingüística? (I)

catala Ai, la llengua! Aquest objecte de polèmiques viscerals, odi entre comunitats i confrontació política barata. Com no podia aprofitar aquest tema per atraure visites al meu bloc, en el més pur estil de màrketing periodístic de baixa qualitat?

Idò sí: l’ús de les llengües també es pot analitzar des d’una vessant econòmica, ja que no només es tracta d’una qüestió identitària sinó també d’incentius i desincentius, de conflictes d’interessos entre les parts i d’efectes col·laterals indesitjables si la política lingüística no s’aplica de manera racional i engrescadora.

Com definir el mercat lingüístic?

Les dinàmiques en l’ús de les llengües han estat àmpliament analitzades per una disciplina coneguda com a sociolingüística. Aquells qui hagin cursat el batxillerat a les Illes segur que hauran llegit el famós (i molt polititzat) llibre Mal de llengües de Jesús Tuson, i en coneixeran sobradament alguns dels conceptes emprats en aquest article.

Si analitzam una situació de conflicte lingüístic podem interpretar que cada idioma representa una determinada empresa col·lectiva, en oberta competència amb l’altra. La pregunta pertinent és: en quin tipus de “mercat” estan competint aquestes llengües? Definirem els diferents tipus possibles, i deixarem obert al debat quin és el model que més s’hi acosta a la realitat:

  • Mercat competitiu. Als mercats de competència perfecta o quasi perfecta hi poden operar de forma normal dues o més empreses, sense grans barreres d’entrada, de manera que cap actor pot controlar el que hi passa en aquests mercats. Només pot intentar d’oferir el millor producte al millor preu possible, de manera que el resultat d’aquesta competència és sa i beneficiós col·lectivament. Per tant no requereix de cap regulació en especial per part de l’Estat.
     
    Amb relativa freqüència també hi apareixen determinades asimetries i fallades de mercat, que l’Estat hauria de corregir des d’una certa proporcionalitat i recerca de l’equilibri entre els actors.
     
  • Mercat de monopoli competitiu. Hi ha determinats mercats que per les seves característiques fan òptima la prestació d’un servei per part d’una única empresa, de manera que qualsevol situació de dues o més empreses és per naturalesa inestable, i una acabarà expulsant quasi totalment a l’altra… tot i que l’empresa victoriosa no pot baixar la guàrdia, ja que no hi ha barreres d’entrada prou grans com per evitar ser expulsada per una altra.
     
    Un exemple prou evident és el de les xarxes socials d’Internet. Quan jo era un adolescent, la forma de comunicar-nos eren els xats d’IRC-Hispano. Amb l’aparició del Messenger aquests xats van caure en desgràcia i ara queden com a marginals a la xarxa. Ara la xarxa social dominant és Facebook, i l’amenaça el Whatsapp (motiu pel qual FB ha comprat aquesta darrera empresa per una xifra astronòmica, tot i que els hi genera pèrdues milionàries). I continuaran sorgint noves alternatives constantment, però només una tindrà èxit i només si aporta moltíssim més valor afegit que la xarxa dominant.
     
    En aquesta situació en general els usuaris se’n beneficien àmpliament de les constants innovacions que el monopolista ha d’introduir per tal de mantindre aquesta posició privilegiada, tot i que també poden patir molts d’abusos. La intervenció del regulador dependrà en gran mesura del caràcter del producte: si és essencial per a l’economia nacional o no. En alguns casos la regulació pot protegir per llei a l’usuari, però més desitjable és una regulació que tendeix a introduir més pressió competitiva.
     
  • Mercats monopòlics. Un monopoli no competitiu es pot donar per dues circumstàncies diferents: be perquè l’Estat està protegint una de les empreses de la competència, be perquè existeix un monopoli natural -és a dir, una situació en la qual l’existència d’una empresa impedeix (amb la tecnologia i els mercats del moment) la presència de cap altra-. Un exemple extrem seria el de la xarxa viària: el propietari d’un carrer ocupa un espai que cap altra empresa pot ocupar, de manera que els habitants d’aquest carrer es veuen forçats -i sense cap alternativa possible- a utilitzar aquesta via si volen sortir de ca seva. La xarxa elèctrica n’és un altre exemple, que mereix un article apart.
     
    Gairebé sempre que ens trobam amb mercats monopòlics purs, el propietari de l’empresa és directament l’Estat, o si de cas una empresa privada que es sotmet a una regulació intensa -com per exemple preus fixats públicament- per tal d’evitar els abusos i l’aparició de rendes de monopoli. En alguns casos l’Estat també organitza periòdicament concursos públics i concessions a empreses gestores, per tal d’introduir competència en l’operació i manteniment de la infraestructura com a servei diferenciat de la propietat mateixa.

Més d’un es demanarà: i què te això a veure amb la llengua? Doncs molt! Si pensam en els diferents idiomes com a empreses en competència, el tipus de “mercat” en el qual operen ens pot donar una idea del tipus d’intervenció pública necessari per al be col·lectiu.

I vosaltres, quin model pensau que és el que més s’acosta al funcionament dels idiomes?

Jo diré la meva! A nivell internacional hi ha una sana competència quasi-perfecta (cosa que no significa que totes les llengües estiguin igual de representades). Però a nivell regional, quan existeix un conflicte lingüístic el mercat idiomàtic es troba moderadament segmentat en diferents estrats o usos socials (“culte”, “popular”, etc.), existint a cada un d’ells un monopoli competitiu, però en conjunt una situació de diglòssia.

Tot i que la diglòssia en general és jutjada negativament per molts de lingüistes, des de l’òptica que hem fet servir aquí la segmentació manté vives les dues llengües i la pressió competitiva que provoca l’una sobre l’altra -cadascuna des del seu àmbit- pot generar dins cadascuna de les comunitats un esforç per donar una oferta cultural més rica i així desplaçar a l’altra.

L’Estat intervé dins d’aquest procés de diverses maneres, ja que és el principal proveïdor del servei “educació” i de bona part de l’oferta cultural, a més de tenir una interlocució amb tots els ciutadans que s’hauria de dur a terme amb criteris de qualitat -en la llengua del ciutadà, entre d’altres-. A més, idealment ha de compensar -via normalització lingüística (no confondre amb tornar al monolingüisme)- moltes de les situacions on la llengua dominant pot estar substituint la llengua dominada, introduint un major nivell de competència entre els idiomes.

Aquest paper actiu de l’Estat ha fet que amb freqüència hagi estat utilitzat amb finalitats molt poc lloables i que que no tenen res a veure amb la generació d’un entorn cultural competitiu. És a dir, en comptes de posar l’economia al servei de la cultura, han posat la cultura al servei d’uns interessos econòmics determinats aprofitant la cooptació i fallades d’Estat (en oposició a les fallades de mercat).

Això serà part de l’anàlisi del segon article d’aquesta sèrie.

Advertisements
This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , , , . Bookmark the permalink.

One Response to Què diu l’economia sobre la política lingüística? (I)

  1. Pingback: Què diu l’economia sobre la política lingüística? (II) | Economia Balear

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s